Era pel maig de l’any 1983 quan des de l’Ajuntament em demanaren si em volia fer càrrec d’ensenyar el grup dels Cavallets–de manera voluntària i altruista, tot s’ha de dir-, juntament amb en Jaume Obrador Antúnez. Era un repte que no m’havia plantejat mai, però el vaig acceptar. En Jaume i jo treballarem junts fins l’any 1987: ell ho va haver de deixar per motius personals, i vaig quedar jo tot sol al capdavant del grup, i així ha estat fins al dia d’avui.

Partint d’aquí, el que vàrem fer primer va ser estudiar els balls, parlant amb els antics balladors i balladores, i acudint a les fonts escrites: al petit opuscle que Miquel Pons elaborà per encàrrec de l’Ajuntament l’any 1975 i a les dues obres que en ell s’esmenten: Die Balearen, de l’Arxiduc, i sobretot el Diccionari d’Alcover-Moll, una font rica i precisa per al coneixement dels Cavallets.

Així, poguérem recuperar balls que -pels motius que fossin- s’havien deixat de fer als darrers anys anteriors al 1983, com és ara Ses Cadenilles,el Passeig o Ses Esses, ball aquest darrer que havia estat substituït pel Rotlet, ballant-se al temps litúrgic de l’Ofertori, durant l’ofici del dia de la festa. Aquesta va ser una tasca especialment intensa i exhaustiva per a nosaltres dos, ja que s’ha de tenir en compte que ni en Jaume ni jo havíem estat Cavallets; els nostres coneixements es limitaven a haver-los vist ballar tota la vida.

Les converses amb el flabioler Miquel Aloi (de la colla de xeremiers Llargos de Sencelles) també ens donaren molts detalls sobre els costums que seguien amb son pare, que ja havia tocat les xeremies a Felanitx abans que ell hi vengués, de ben jovenet. Així, vàrem poder sebre quins itineraris se seguien, a quins llocs s’aturaven, quins protocols s’havien de complir... Poguérem conèixer també detalls petits referits als usos dels Cavallets; les coses que podien fer o no, com ara qui havia de passar el capell, posem per cas.

Una de les tasques més delicades i difícils que vàrem haver d’afrontar en un primer moment va ser trobar els infants que haurien de formar part dels Cavallets. Aquesta va ser una feina que vaig assumir individualment. Vaig fer una tria entre els nins i nines que en aquell moment tenien devers deu anys, després d’observar-los mentre assajaven els festivals de final de curs que es fan encara ara en els dos col·legis de Felanitx. Aquella primera tongada constà de deu infants; en les següents, el nombre d’integrants ha anat augmentant, fins als vint-i-un balladors que s’han incorporat enguany.

Altre punt bàsic era el repertori musical. Havíem de registrar la música, i ho férem anant a Sencelles, on en Jaume i la meva germana Francisca gravaren en viu, en un cassette, les diferents cançons que llavors férem servir per assajar. En aquesta gravació només se va recollir la Marxa ,na Riego, na Pixedis Torta i Es Rotlet. D’aquestes quatre, tres eren específiques per a un sol ball (Na Riego per Ses Esses, la Marxa per anar caminant, Es Rotlet pel ball del mateix nom), i per tant només teníem una música (Na Pixedis Torta) per fer ballar la resta de danses.

Amb aquest senzill bagatge vàrem començar els assajos. Suplírem la inexperiència amb la voluntat tenaç de dur endavant el projecte. La idea central i el nucli de tots els esforços era veure, a la fi, els “nostres” primers Cavallets dansant el dissabte de Santa Margalida d’aquell ara llunyà 1983. Com és lògic, aquells tres primers anys de la primera tongada varen ser els més difícils però també els més absorbents, els més excitants, i per tant són aquells que ara record amb una especial nostàlgia. Va ser un temps d’aprenentatge mutu: tant aprenien els infants com els mestres. Érem conscients de les nostres mancances, i això va fer néixer un desig –que no m’ha abandonat mai- d’anar millorant i perfeccionant els Cavallets en la mida que em sigui possible. Aquest afany va ser causa que ja al cap d’un parell d’anys – devers el 1987 o 1988- pogués afegir al repertori musical tres peces que els xeremiers havien tengut arraconades durant molt temps i que per sort encara recordaven: Sa Processó, Dóna-li tabac i Ses Potadetes. Aquesta ampliació suposà poder-li donar més amenitat als balls; però suposà també l’aparició d’un nou estímul per a la recerca: la música de Ses Potadetes m’empengué a cercar el ball que amb el mateix nom li corresponia, i del qual tenia constància per les fonts escrites i orals que ja he esmentat. Sabia que el ball havia existit, però no podia esbrinar com era. Durant anys, vaig aprofitar qualsevol indici que m’arribàs per tal d’obtenirne informació. Fins i tot vaig anar amb la meva dona a Barcelona, l’any 2000, per consultar documentació anterior a la Guerra Civil, però va ser debades.

Després d’haver afegit aquelles tres peces musicals, a principi de la dècada dels 90 mon pare em mostrà una versió distinta de Ses Esses que ell, que havia estat cavallet, havia ballat a finals dels anys 30. Incorporàrem aquesta versió al nostre repertori i a partir de llavors vaig passar a denominar Esses velles a les que figuren al Diccionari i Esses noves a les que m’havia ensenyat mon pare.

Durant el meu mestratge he afegit dos balls al repertori dels Cavallets: el primer, Ses tres potadetes, al qual ja m’he referit abans. Efectivament, quan ja em pensava no aconseguir mai cap referència, mentre en Joan Xamena i jo recollíem material per a la gravació d’un DVD patrocinat per la Fundació Cosme Bauçà, es produí el prodigi. Pel mes de juny del 2005 anàrem a fer una entrevista a Francesc Manresa (Meravell) i a Jaume Juan (Magarola), antics cavallets. Tots dos recordaven part de Ses Potadetes, i amb la preciosa informació que m’aportaren vaig poder recuperar aquest ball, amb l’ajuda de dues bones companyes de S’Estol: n’Apol·lònia Mª Julià i n’Apol·lònia Rotger.

L’altre ball és S’envestida. He d’especificar aquí que aquest ball l’he muntat jo, i per tant és de nova aparició, encara que apareix una referència indirecta i imprecisa en una figura o croquis de ball que l’Arxiduc transcriu a Die Balearen, el qual titula com “Envestir”. A partir d’aquí i de múltiples cites a punts i moviments que antics balladors m’havien fet, vaig estructurar aquest nou ba l l . Seguia , ben voluntàriament, els esquemes dels altres balls.

En aquests vint-i-cinc anys s’han canviat també els xeremiers. Quan vaig començar vaig conèixer la família dels Llargos de Sencelles: en Miquel Aloi padrí, en Miquel Aloi pare i en Miquel Aloi nét. Aquest Miquel Aloi padrí ja venia des d’abans de la Guerra: mon pare havia ballat amb ell, i amb ell ballaren els “meus” primers cavallets davant l’Ajuntament: tenia més de vuitanta anys. Després continuaria la tasca el pare i el nét. Aquesta generació dels tres Miquels ha complit fidelment, durant més de 80 anys, la tradició d’acompanyar els Cavallets felanitxers. Al 2005, desgraciadament, moria en Miquel pare, deixant el seu fill, és a dir, el nét d’aquell primer Miquel Aloi que he citat, sense colla. Al mateix temps, havia anat sorgint a Felanitx un grup de xeremiers, d’entre els quals la colla formada per en Jaume Julià i en Miquel Fiol semblaven els indicats per assumir la responsabilitat de ser els xeremiers dels Cavallets felanitxers. Pensàrem que era el moment oportú per fer un canvi que, encara que lògic, va estar carregat d’un sentiment de nostàlgia i tristesa.

Fins aquí, tot el que es refereix a balls i músiques. Entrem ara a l’apartat d’activitats. De tots és sabut que els Cavallets ballen el dissabte i el dia de les dues festes de la Vila: Santa Margalida i Sant Agustí. Així ha etatdurant aquests anys. S’hi han d’afegir dues sortides extraordinàries, per a les quals la plenària de l’Ajuntament va donar permís: la que férem el 3 de juliol del 1992 a l’Expo de Sevilla (actuant al Palenque i al Pavelló de les I. Balears) i l’altra, el 5 de març de 1995, a Llucmajor, amb motiu de la Diada de les Illes Balears .

Aquestes dues sortides varen ser motiu d’algun fet anecdòtic, com el que en arribar a Sevilla descobríssim que només teníem cinc vestits de cavallets i haguéssim d’improvisar uns nous conjunts de quatre cavallets, en lloc de sis. També demostraren –i aprofitaré avui aquest espai per exposar la meva opinió en aquest sentit- que les manifestacions de caire tradicional i popular perden el seu sentit –i el seu sentiment- quan se desvinculen de la comunitat que els ha creades. Guard de l’Expo el trist record dels grollers insults que ens proferia l’escàs públic no mallorquí assistent al Palenque, quan el president Cañellas volgué dirigir- se a nosaltres en mallorquí; també la sensació que els Cavallets es limitaren a fer de comparsa, en un paper secundari sense cap funció clara més que la de fer d’acompanyants al seguici polític de torn. Els Cossiers de Montuïri, que eren amb nosaltres, participaren d’aquest mateix sentiment. És cert que ballàrem al bell mig del recinte, però ens faltava la rèplica de tenir la nostra gent arran contemplantnos. Aquesta sensació de desarrelament, de desubicació, se va repetir a Llucmajor.

Les activitats prèvies a les sortides són, lògicament, l’aprenentatge i els assajos dels grups. Dic grups perquè l’experiència aviat em va fer veure la necessitat de comptar sempre amb nins de recanvi amb què poder fer front a qualsevol baixa imprevista. El progressiu augment de sol·licituds m’ha permès establir, per a cada tongada, dos grups sencers de Cavallets, fins enguany, que han arribat a ser tres. Altra factor que em condiciona és l’edat dels infants i el seu corresponent creixement físic. Per això, ja des del principi vaig decidir anar establint tongades de tres anys per a cada un dels grups; un període en el qual el creixement de cada un d’ells no arriba a divergències físiques massa evidents, i en què tampoc arriba que el cavall els sigui petit.

També des del principi he utilitzat una estratègia per ajudar-me en l’ensenyança dels balls, que al mateix temps suposa una gratificació i una activitat lúdica i educativa pels cavallets que deixen el seu càrrec. El que faig és que els Cavallets “grans”, és a dir, els que ja han ballat tres anys, vénen als assajos dels cavallets “nous” i fan de tutors individuals de cada un d’ells. Ho fan de manera voluntària, evidentment, és a dir, per gust. També és un gust per a mi, no tant per l’ajuda que em proporcionen, que és molta i fa que el procés sigui més fàcil i més ràpid, sinó perquè veig el gust que els dóna i el creixement personal i maduratiu que els suposa sentir-se grans, en tant que també són “mestres” de cavallets. Un any –el 2001- vaig trobar que era una llàstima que aquesta imatge dels assajos compartits no pogués ser contemplada per més gent. Així se’m va ocórrer muntar una petita cerimònia el dia que els Cavallets ballen per primera vegada. Em servia també com per fer un reconeixement públic de la col·laboració dels Cavallets “vells”. És el que en dic “Relleu”: al pati de la Caritat els Cavallets “vells” ballen un ball tot sols, i després s’hi afegeixen els cavallets “nous”, fent així dos grups, que ballen simultàniament. Després, els “vells” entreguen els seus atributs com a cavallets (cavall, capell, mocador, ramet d’alfabeguera) als nous. És un moment senzill, però carregat d’emoció. És la manifestació viva de la cadena que ens uneix al passat que ja ha fuit, al present que tenim i a un futur que ens reclama.

Què se’n fa dels doblers que els Cavallets capten, dirà algun lector curiós? Es guarden gelosament fins al final de cada tongada, sense que en falti cap cèntim. Llavors, se fa una rajola (amb vasa) amb la figura del Cavallet – o de Dama-, segons els casos,per a cada un dels integrants, amb el seu nom respectiu. Aquestes rajoles se paguen d’aquest fons, la resta dels doblers se reparteixen a parts iguals entre tots ells. Rajola i doblers s’entreguen durant un sopar que l’Ajuntament sol oferir- los, durant l’estiu en què han deixat de ballar.

L’espai s’acaba i no puc allargar molt més. Només em queda agrair de bell nou totes les paraules d’encoratjament que he anat rebent al llarg d’aquests anys i la festa que organitzaren aquest juliol passat els primers cavallets amb la participació de bona part dels qui han estat cavallets amb mi durant aquests vint-icinc anys, juntament amb familiars i amics. Moments així em donen coratge per continuar en la tasca. Gràcies, i molts anys a tots!